Amb el pseudònim de Lou Delvig, l'any 2001, Delphine de Vigan, autora de Res no s?oposa a la nit, publicava Els dies sense fam, una primera novel·la autobiogràfica inspirada en la malaltia que va patir durant l'adolescència: l?anorèxia.
La Laura té dinou anys i és anorèxica. Hospitalitzada al darrer estadi de la malaltia, necessita tres mesos de tancament absolut per donar vida a un cos que ha renunciat a viure. Tres mesos per vèncer la malaltia que la corrou gràcies a la trobada amb l?únic metge capaç d?entendre el seu patiment. Tres mesos per intentar esbrinar els motius que l?han portat fins a aquest punt, enterrats en el més profund d?una infantesa en la qual mai no va poder plorar.
Si a Res no s?oposa a la nit, Delphine de Vigan resseguia els passos de la bogeria materna que va marcar la seva infantesa, a Els dies sense fam se?n fa ressò i, en una mena d?exorcisme contra la malaltia, a partir de la seva pròpia història, tot i que transformant-la i reinventant-la, ens ofereix algunes claus de la seva experiència més personal i dolorosa.

L?Abdullah i la Pari són germans i s?estimen amb bogeria. Orfes de mare, viuen en un poblet de l?Afganistan amb el pare. Un bon dia, però, els nois emprenen un viatge a peu fins a Kabul. No sospiten que aviat les seves vides prendran rumbs oposats ?de vegades cal tallar un dit per salvar la mà? ni les conseqüències que això tindrà al llarg dels anys en la seva vida i en la de moltes altres persones.
I el ressò de les muntanyes és una novel·la corprenedora sobre l?amor fraternal i la família. Una novel·la intensament emotiva, que explora com ens estimem, com tenim cura els uns dels altres, com ens respectem i com les decisions que prenem ressonen a través de les generacions.
Amb sensibilitat i agudesa, i amb un coneixement profund, Khaled Hosseini torna a demostrar que és un narrador nat, capaç de transmetre què significa ser humà.

Què pot aprendre Catalunya del fet que, malgrat l?abast internacional de la bombolla immobiliària, només Espanya i Irlanda patissin una follia constructora que n?ha disparat les xifres d?atur? Per què les Balears, la comunitat que ha creat més llocs de treball, és també la que ha creat més aturats? Per què el País Basc, que ha generat poca ocupació, té menys atur ara que fa vint anys?
En aquest assaig lúcid i entenedor, Miquel Puig desmunta els tòpics sobre la crisi: la cobdícia dels banquers, la crisi financera, la bombolla immobiliària i la regulació laboral no són els culpables dels actuals índexs insostenibles d?atur.
A partir de l?anàlisi de les trajectòries dels diferents països de l?Europa occidental i de les diverses comunitats autònomes, La sortida del laberint mostra que hi ha dos models de societat: les que creen els llocs de treball que necessiten i les que creen molts llocs de treball però, paradoxalment, tenen cada cop més atur. Malauradament, Catalunya està esdevenint una de les segones. Miquel Puig explica per què i què hem de fer per corregir-ho.
La crisi actual no és econòmica sinó política, i el que ens cal no són benintencionades actituds business friendly, combatre el fracàs escolar o apostes per la ?societat del coneixement?, sinó deixar de fer el que hem fet des de la Transició: gestionar el país sense saber on anem.

L?edat no impedeix a en Montalbano reviure els goigs de l?adolescència: la inadaptació emotiva, els trasbalsos del cor, la lascívia; i per descomptat els enamoraments sobtats amb esclats d?ira i gelosia. Se sap de memòria aquells versos que diuen «...el savi no és sinó un jove / a qui reca haver-se fet gran». Afortunadament en una matèria tan relliscosa, el comissari té ben a prop l?inspector Fazio. En canvi, qui no les té totes és la promesa Lívia, que sospita que en Montalbano ha estat enlluernat per la bellesa de la jove Angelica.
Entretant, un personatge misteriós confon el comissari amb un reguitzell de furts organitzats geomètricament i de manera astuta. No falten estocades variades i passos en fals, amb morts i ferits. La situació és embolicada i té moments aspres. I per acabar-ho d?adobar, en el furor de la investigació irromp la bella Angelica. Tots els ulls se la miren...